Hi hagut molta tinta impresa referint-se al reclam de la Merkel pels enginyers espanyols. Els hi recomano la lectura del article del degà i president del “Colegio de Ingenieros de Telecomunicación” (http://www.expansion.com/2011/02/01/opinion/tribunas/1296593126.html).
A part del típic corporativisme que traspua (o “rezuma”) qualsevol comentari que pugui fer un col·legi professional, hi ha molts aspectes que, encara per la seva obvietat, no deixen de ser sistemàtics des de la perspectiva espanyola. En particular els següents:
“La industria alemanya, la primera a Europa, considera que el nostre país es un dels millors candidats, donat de la excel·lència dels nostres enginyers i del seu elevat atur existent.”
Excel·lència! Elevat atur! Sembla una incongruència, no?
“La tradició industrial Alemanya fa que sigui molt major el numero d’estudiants que terminen per accedir a una formació equiparable a la FP espanyola que els que cursen formació superior i això suposa un handicap quan l’objectiu es el creixement basat en la innovació, que només es pot dur a terme pels enginyers.”
Ara resulta que formem aquí millor que a ningú i que som la salvació del país locomotor d’Europa amb mes tradició tecnològica (feu ús de qualsevol navegador d’Internet buscant qualsevol mena de “tecnologia” a Europa per adonar-vos). Semblen desproporcionades les afirmacions! Però si que es cert que tenen un contingut que ens pot fer reflexionar en quan a “la vitalitat” de la nostre industria.
A banda de tot això, la tan aclamada i utilitzada paraula INNOVACIÓ pot ser està de moda des de fa ja molts anys i, ja fa somriure quan es posada en boques de les nostres entitats politiques, sindicals, empresarials, financeres i corporatives en general.
“Des de els col·legis professionals, contemplem amb enorme preocupació tant les elevades taxes de subocupació dels nostres enginyers i la seva escassa remuneració, com la creixent i lògica pèrdua d’interès per les enginyeries que implica un descens de vocacions per aquestes especialitats.”
L’article també explica, sense apuntar solucions però, els motius d’aquest desgavell.
Des de Catalunya, ja fa dos anys que el programa Enginycat (dirigit pel Lluís Jofre) treballa perquè els joves catalans s'interessin per les carreres d'enginyeria. (Llegiu també l’article http://www.tecnonews.info/Home/_pE0Aj1BfZN7VtoFZxcYP-HiSVkjAc0lDPHK3pgSMyf4 ).
El Lluís Jofre esmenta "que la investigació i la tecnologia seran elements clau per ajudar a la superació de la crisi ..//.. La previsió per als propers anys és que al nostre país, i en tot Europa sencera, faran falta més enginyers i enginyeres. Només a Catalunya s'estima que l'any 2020 necessitarem 15.000 professionals de l'enginyeria més que en l'actualitat. La nostra tasca és incentivar aquests estudis per generar els professionals necessaris."
I apunta “que gràcies a l'esforç comú de molts agents privats i públics de l'entorn de l'enginyeria i la ciència, s'ha iniciat un canvi de tendència a l'alça després de gairebé una dècada de caiguda sostinguda en les matriculacions.”
I conclou dient que "en definitiva, Enginycat s'ha erigit en un element per ajudar el nostre país a superar la crisi."
Veiem dos estils diversos (a vegades antagònics) de presentar la realitat i això marca també un altre fet diferencial però aquest cop, molt significatiu donat la transcendència del assumpte.
De tota manera, no sembla que quadri massa que l'atur a les enginyeries hagi passat d'un 5% a més d'un 10% durant aquesta època de crisi que es viu de forma tan dramàtica i aferrissada el nostre país.
En un país amb la suficient autoestima, i al igual que a les empreses, no li surt a compte formar personal perquè quan rendeixen a bon nivell, vulguin marxar, fins i tot, a la competència (recordem que Alemanya exporta tecnologia i no turisme ni productes hortofrutícules).
Des de la política està clar que es te que prioritzar. “No hi ha per tot, ni tampoc per a tothom”. Si la ciència i la tecnologia son motors per la recuperació generant ocupació, caldrà “afavorir” aquests sectors en front dels deficitaris en creació de llocs de treball.
Recordo el cas que ens va passar al 1993 (quan Solchaga deia allò de que Espanya era el millor lloc per fer-se milionari). Per obtenir un crèdit del CDTI varem dedicar tot l’any 1992 i part del 93 per un projecte de R+D vital per internacionalitzar l’empresa. Ens van concedir prop de 324.000 euros amb un finançament al 0% a tornar en 5 anys amb 2 o 3 de carència. Però... un altre crisis, aquest cop la de desprès de les Olimpíades del 92 a Barcelona, ens van retirar l’ajut per “afavorir” les empreses que després de rebre els diners, tancaven definitivament.
Es tan important gestionar be els recursos que la proximitat es fa fonamental! Es a dir, conèixer “in situ” la realitat dels matisos.
Que el col·legi d’enginyers sigui Català (encara que el de Madrid li interposi una demanda) i que la gestió en totes les facetes sigui feta des de la Generalitat, pot canviar la sostenibilitat econòmica del sistema. Catalunya podria esdevenir un motor si per fi s’han adonen! I no hi ha millor moment que quan “la pintan bastos”.
En definitiva, calen idees com la de Enginycat i les universitats i els ajuntaments es tenen que sentir i ocupar el seu lloc més adient.
Pels nostres errors, ens cal patir i esforçar-nos, però ja no val que sigui en qualsevol direcció. Aquest es el repte, no equivocar-se més!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada