Mala peça al teler!

Com més temps passa, curiosament, més te n’adones que les coses són més i més difícils d’entendre i assimilar. En aquest món polític surrealista en el qual ens movem, propagar la mentida i la calúmnia de forma subtil, com aquell que no vol la cosa, té uns redits que no es donen en qualsevol altre entorn. En el mon catòlic, la penitència imposada amb la confessió redimeix del pecat i fa que prevalgui la hipocresia, la infàmia i la ignomínia. En altres religions, també cristianes, no és possible redimir-se amb la confessió i, allò que ha estat fet al llarg de la totalitat de la vida, compta en el Judici Final. En la política, almenys en la que ens ha tocat viure aquí des de la reposició democràtica, ens movem en termes “catòlics” i tot s’hi val amb una petita penitència en no haver de justificar res si l’objectiu final s’assoleix! En aquest món, generalment, preval la persona miserable, dolenta i, per suposat, sense escrúpols. Els que tenim principis, i que ens queda algun que altre ideal de joventut, tenim "mala peça al teler"!

La situació que darrerament estic vivint d’injúries i calúmnies per una situació insòlita de diferència de criteris entre un polític que vol decidir i uns funcionaris que volen manar és, sens dubte, un cas típic en el qual encara ens podem admirar de veure el ferm corporativisme d’una gent, així com de les habilitats teatrals demostrades per més d’un i una. On s’és vista una situació com aquesta en què solament s’escolta interessadament una de les parts? “Los hechos son los hechos” em van repetint mentre no mostren el més mínim interès per la meva persona i versió del fets. El que és realment greu són les faltes comeses contra la meva persona i honor, i que no sembla que importin a ningú. Però, no seran les mentides ni els judicis paral·lels, sinó la justícia i els reglaments ja escrits del propi ajuntament, els que dicten la responsabilitat de cadascun en tot això. Ras i curt: se’ns vol arraconar per haver volgut fer la feina política que ens han encomanat els ciutadans de Castelldefels. Però, a la vegada, ens hauríem de preguntar si l’objectiu va més enllà de fer mal a una persona o a un pacte de govern legítim de la ciutat.

Llengua i estimació

Fa pocs dies vaig constatar un cop més la feblesa de la nostra llengua. Una catalana viu als EUA des de fa molts anys i els seus fills parlen dues llengües, s’imagina quines? Sí, segur que sí. Sempre tindrem les de perdre! Em sap molt de greu, i ho dic tal com raja, la manipulació que es fa sobre una cultura que està en un franc desavantatge en front dels potents idiomes xinès, anglès i castellà. I dic més encara: aquesta animadversió es fa més palesa per a uns que saben perfectament el que estan fent i, sovint, tenint un nivell cultural destacable, i no tenen cap problema ni pudor per fer sang d’una altra cultura que és feble i de salut precària. L’hostilitat dels que són més nacionalistes que nosaltres és tan evident envers la nostra llengua pel simple fet que volem protegir-la com quelcom que és fràgil i en perill d’extinció que, francament, no s’entén. A molts països culturalment desenvolupats veuen aquest fenomen un factor enriquidor. No és cert que aquí s’imposi una cultura sobre una altra, no! Simplement és tracta de donar rellevància a un fet diferenciador en termes de subsistència i no pas d’imposició. Els que es veuen amenaçats en la seva benvolguda “ñ”, es fa difícil d’entendre que no s’assabentin que els símbols identitaris esdevenen raonablement fonamentals per a la seva sostenibilitat. Aniré més enllà! La meva estimada mare, pobreta, té 86 anys. Prostrada en una cadira de rodes amb una pròtesi a cadascun dels fèmurs i una artrosi de cavall, fa que se sembli al pobre Stephen Hawkins. Del cap està bé, però, i això a vegades et fa dubtar de la crueltat de viure, ja que ella és conscient del seu lamentable estat. Quan la visito a la residència, parlem de vida i ara, molts cops, de mort.

Ella és nascuda a Colòmbia. L’àvia colombiana va venir amb la família a passar uns dies a Barcelona i va conèixer l’avi, es van casar i van anar a viure uns anys prop de Pamplona, a la província de Bucaramanga on va néixer ma mare. Ella sempre ha parlat castellà i mai ho ha fet en català encara que el seu pare el parlava perfectament! (Com ara els nens als quals faig esment al començament). És més, tothom li ha de parlar en castellà per no sentir-se ofesa, titllant de mal educat qui no ho faci (com tants i tants al nostre voltant). Jo mai he estat conscient de com li parlava i no m’importa el més mínim! Me l’estimo i punt!

Fa poc li vaig dir per primer cop: “¿Mamá, te das cuenta de que esta obstinación tuya es ridícula. Tus hijos somos de aquí y será aquí donde seguramente moriremos como tú?”

Mirant-me fixament als ulls, em vaig ajupir perquè m’abracés (això li agrada) i en va xiuxiuejar a cau d’orella: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un...”. I així va recitar-me tota l’oració i es va posar a riure. Sí, a riure, cosa que no fa sovint ara! Em va aixecar les espatlles fent-me una ganyota amb la boca per dir-me: “Sencillamente porque no creí que fuera importante para los que quiero y..,. quan vaig ser gran, ja no vaig voler aprendre’n per vergonya!”

Està bé comprovar que és una qüestió d’estimació per als altres i de respecte amb un mateix. Així, doncs, estimem-nos i respectem-nos, que no sempre cal perdre, coi!

Aire contaminat

Som més conscients que el devenir de les coses i l’actual situació està esdevenint..., ummm..., com dir-ho... “més angoixant” potser? O si més no, quelcom de diferent respecte dels nostres supòsits de benestar. Cal dir, però, que l’actual situació de sostinguda recessió està contribuint (almenys) al fet que les emissions a l’atmosfera de gasos contaminants hagin disminuït. L’Inventari Anual d’Emissions a la Europa dels 27 confirma una tendència a llarg termini de reducció de contaminants que s’alliberen a l’atmosfera. Des de 1990, les emissions de Sulfur d’Òxid (SO_x) han disminuït en un 80%; les de Monòxid de Carboni (CO) en un 60%; la dels Compostos Orgànics Volàtils Exclòs el Metà (NMVOC) en un 55%; i els Òxids de Nitrogen (NO_x) en un 44%. No sorprendrà que en certs contaminants, la caiguda hagi estat particularment abrupta entre 2008 i 2009. Les emissions de SO_x van caure un 21% a causa principalment de la recessió econòmica que va fer disminuir la demanda d’energia, fent que a les centrals elèctriques, a països com ara Bulgària, Polònia, Romania i Espanya, es reduïssin sensiblement les emissions. Igualment, els NO_x així com les partícules primàries (PM) es van reduir en un significatiu 10%.

Val la pena assenyalar, però, que encara que les emissions a la UE s'han reduït molt significativament, la qualitat de l'aire encara pot ser molt baixa especialment en les zones urbanes. Les emissions de NOx degudes al transport per carretera s'han reduït en un 42% des de 1990, gràcies principalment a la introducció dels convertidors catalítics als vehicles de passatgers i a una regulació més estricta de les emissions dels vehicles pesants de mercaderies a tot Europa. Ara bé, el transport per carretera segueix sent la font més important dels reductors de la capa d'ozó (NOx i CO), i no han disminuït tant com s'havia previst. En contrast amb la disminució d’emissions de NOx del sector del transport per carretera, les de l'aviació s'han incrementat en un 79% entre 1990 i 2009, si bé entre 2008 i 2009 van disminuir en un 6%, cosa que reflecteix una menor activitat també en aquest sector. Una gran proporció de determinats agents contaminants prové dels anomenats com “fonts difuses", que normalment s'emeten en grans àrees on la procedència de les fonts emissores són confuses. Aquests contaminants poden ser difícils de reduir i inclouen emissions de NOx i de PM degudes al transport, CO i PM procedents de les llars i de l’amoníac (NH3) provinent de l'agricultura. Qui tingui ganes i temps, en aquest link de “l’Agència Europea del Medi Ambient” http://dataservice.eea.europa.eu/pivotapp/pivot.aspx?pivotid=478

trobarà un gràfic molt il·lustratiu on seleccionar la informació desitjada.

Val a dir que les pressions sobre el medi ambient són cada vegada més interrelacionades i globalitzades, fent evident un canvi de política ambiental en un món que clarament està canviant i que està requerint un nou tipus de governança en aquest cada vegada més important aspecte. La pujada d’actors no estatals com ara les Corporacions Multinacionals, les Organitzacions No Governamentals i Organitzacions Científiques cada vegada més involucrats, fa visible les enormes implicacions d'aquest fenomen. L'evidència d'aquest canvi es pot veure en el nombre d'ONG que ha augmentat des d'uns 700 el 1992 a gairebé les 3.200 d’ara.

Un dels principals punts de discussió en la propera Cimera de Rio de l’any 2012 sobre desenvolupament sostenible serà la governança ambiental. Tot tipus d'organitzacions han de participar en la protecció del medi ambient (especialment les locals, com som els ajuntaments), i molt particularment quan els problemes mediambientals es fan més complexos i estan cada vegada més interrelacionats. Aquest canvi en la naturalesa del govern (local, nacional o supranacional) també planteja nous desafiaments en relació amb les fonts de dades utilitzades en la formulació de polítiques i caldrà tenir cura del rigor de la informació i del seu ús. És hora de deixar pas als professionals si ve la conscienciació dels ciutadans esdevé fonamental.

Una Economia Sostenible per crear llocs de treball

Deixeu-me suggerir als enginyers i sobretot als executius, emprenedors i empresaris a llegir l’article al Business Week column del CEO i president d’Intel,

http://www.businessweek.com/magazine/content/10_28/b4186048358596.htm

En aquest article el senyor Andy Grove, que va emigrar als EUA al 1950, parla del greu problema de l’atur que pateix Amèrica i de com crear feina. Posa com exemple que al 2010 hi ha menys llocs de treball a la indústria manufacturera d’ordinadors americana que hi havia abans que el primer PC fos fabricat (actualment hi ha 166.000 empleats comptant les factories, els enginyers i administratius de tota mena) i el compara amb la feina creixent a l’Àsia (1.500.000 milions d’empleats). També diu que la Xina no s’ha focalitzat solament a fabricar perquè consumeixi la seva creixent classe mitjana, sinó a crear llocs de treball per a tots dels seus ciutadans. Cal afegir que al 2009 Espanya va importar de Xina 14.500M€, venent-li solament 2.000M€ i això, en definitiva, son llocs de treball.

El Sr. Grove també diu com les companyies traslladen la feina cap a l’exterior trencant la cadena de l’experiència i el coneixement, sent aquesta molt important en l’evolució i la innovació tecnològiques. I es demana: “Com podem esperar que la propera generació innovi quan ells no tindran com entendre les tecnologies actuals en no posseir els coneixements bàsics sobre la Ciència, la Tecnologia, la Enginyeria i les Matemàtiques, per falta d’aquestes matèries bàsiques a la nostra indústria i, per tant, al nostre sistema d’educació?” Cal afegir que hi ha un llarguíssim recorregut abans d’adquirir els coneixements tecnològics pràctics per començar a generar llocs de treball massivament.

Hi ha dues sentències del senyor Grove, que et deixen estupefacte:

1.     “Es podria dir, com molts fan, que emportar-se feines a l’exterior no és un gran problema, donat que la feina de gran valor afegit, generadora de la gran part dels beneficis, romandrà aquí. Això pot estar bé! Però quin tipus de societat tindrem si aquesta consisteix solament a tenir poca gent molt ben pagada fent feines de molt valor afegit però amb enormes masses de desocupació?“

i l’altra, i anant encara més enllà:

“Des del recent fenomen de ‘Silicon Valey’ (cap als anys 80), els diners invertits s’han incrementat dràsticament per aconseguir poder produir més amb menys ocupació. En poques paraules, els EUA s’han convertit en una nació tremendament ineficient en la creació de llocs de treball.”

Tots hem llegit molts articles d’insignes economistes i sentit parlar un munt de líders d’opinió i gent de molta vàlua des que es va iniciar aquesta crisi, que ha estès la desocupació per tot el país com la pólvora. L’opinió d’en Grove és de llarg de les més assenyades! Per a qualsevol govern, el que ha d’estar clar és que la gent es guanyi la vida amb la seva feina. Per generar feina, s’han de produir també “productes bàsics” que puguin ser la base per posseir el coneixement per donar el salt cap a productes de més valor afegit. Posem exemples: si l’empresa d’òptica INDO tanca les seves portes, ens costarà molt tornar algun cop a adquirir el coneixement com per desenvolupar productes que siguin competitius en un sector en contínua evolució. Que Derbi i Yamaha marxin, ens descapitalitza tecnològicament, ja que tot aquell fons de coneixement es perd. Empreses que fabricaven LEDs a preus sense gaire marge, són ara els promotors de la nova revolució en el món de la il·luminació. Si ens fixem en el nostre voltant més immediat, constatem que altres economies poden servir-nos com a referent. El creixement alemany al 2010 ha estat del +3,6% amb un rècord de creació de llocs de treball, i amb el nivell d’atur més baix (2,9 milions) des de la reunificació de fa 20 anys. Per contra, la nostra economia no solament no creix (0,1% amb un 3% de IPC al 2010), sinó que ja tenim 4,9 milions d’aturats i si bé es cert que no ha crescut com el 2008 i el 2009, el marge d’empreses que poden plegar, i de gent que perd la seva feina, sembla arribat a un punt on no es pot aprimar més enllà d’un llindar on ja no seria sostenible. Què fan, doncs, el països asiàtics o el tant injuriat “govern” d’Àngela Merkel?

Deixem-ho aquí i ja ho veurem a la segona part.

SEGONA PART

A la anterior part deixàvem obert una molt interessant qüestió.

Les empreses, diuen els seus gurus, tenen com a objectiu l’obtenció de beneficis. No és cap secret que la missió primordial d’una empresa és guanyar diners costi el que costi. Amb aquesta premissa tan reduïda i simplista, poc o res es pot fer a propòsit de l’ocupació en les circumstàncies actuals (com deia el senyor Grove). Per exemple, la reducció d’un 20% en el personal com a resultat d’una reducció de beneficis del 5% a Telefònica. Hi ha formes de fer les coses que, com a mínim, haurien de vigilar-se en els moments actuals. Conceptes com “Beneficis i Guanyar Diners” ens porta cap l’atur, ja que no és veritat que l’automatització, per exemple, generi més llocs de treball que els que destrueix! Fitxem-vos en un simple agricultor i tot el que és capaç de fer amb l’ajut de tots els estris que la societat tecnificada ha posat al seu abast.

Per una altra banda, està bé aplicar el model empresarial en el món de l’Administració Pública en tots els vessants: rendiment, eficàcia, eficiència, productivitat, competitivitat i, fins i tot, assolir els riscos  en les decisions, són conceptes que fan que tot funcioni millor. Però no és suficient i podria, fins i tot, arribar a ser ineficient des del punt de vista social. Al model empresarial hem d’afegir-hi la part competencial de l’Administració en termes de serveis als ciutadans.

Hi ha coses que estan clares:

No serà socialment sostenible mantenir els salaris a les empreses que hem d’acomiadar personal per esdevenir, hipotèticament, viables. No és més raonable reduir els salaris (o la massa salarial) de forma que un important actiu com és un treballador, amb tota l’experiència adquirida al llarg de la seva vida professional, no s’hagi de perdre?

El model subvencionat actual exigeix uns ingressos en forma d’impostos per ser viable, però això penalitza encara més la nostra feble economia. I és clar que la capacitat d’endeutament il·limitat tampoc no és la solució. I a més, la divisa no es pot devaluar.

La gent no troba feina, ja que l’actual model no està preparat, o almenys no s’adapta per generar nous llocs de treball.

Clarament es pot dir que:

“No pot ser que per seguir guanyant diners, es despatxi gent basant-se a subvencionar un atur a costa que tots els que resten amb feina, paguin perquè altres continuïn guanyant més diners”.

Cal reemplaçar o readaptar el model cap a solucions que puguin anar un xic en detriment del benestar particular de cada individu. Podem valorar l’alternativa de reduir costos i salaris però sense despatxar ningú?

Es tracta de trobar un nou PUNT D’EQUILIBRI SOSTENIBLE econòmicament i demogràficament (també mediambiental i energètic) amb un model SOLIDARI amb el planeta i les futures generacions. Veiem:

Si no es redueix la capacitat productiva en no acomiadar ningú, els costos es redueixen i l’empresa baixarà el preu de venda dels seus productes. Lògicament, la capacitat de compra dels empleats disminuirà, però els treballadors veuen la seva feina estable i fixa, reactivant el consum de productes més econòmics com els de la pròpia empresa.

En no haver tants aturats, la despesa de l’Administració disminuirà i augmentaran els ingressos, amb la qual cosa s’hauria de preveure que algun govern enfervoreixi els seus electors reduint  impostos per reactivar l’economia.

Mantenir la capacitat productiva amb costos més continguts, preus de venda més econòmics, vendes més elevades i augmentant l’exportació en ser més competitius, els ingressos s’incrementarien permetent ampliar plantilla i reduint l’atur.

Tots hem de tenir clar que 4,9 milions d’aturats i, encara en caiguda, no hi ha qui ho aguanti! Retallar, es vulgui o no, es fa fonamental!

Merkel, la universitat i la Catalunya europea

Hi hagut molta tinta impresa referint-se al reclam de la Merkel pels enginyers espanyols. Els hi recomano la lectura del article del degà i president del “Colegio de Ingenieros de Telecomunicación” (http://www.expansion.com/2011/02/01/opinion/tribunas/1296593126.html).

A part del típic corporativisme que traspua (o “rezuma”) qualsevol comentari que pugui fer un col·legi professional, hi ha molts aspectes que, encara per la seva obvietat, no deixen de ser sistemàtics des de la perspectiva espanyola. En particular els següents:

“La industria alemanya, la primera a Europa, considera que el nostre país es un dels millors candidats, donat de la excel·lència dels nostres enginyers i del seu elevat atur existent.”

Excel·lència! Elevat atur! Sembla una incongruència, no?

“La tradició industrial Alemanya fa que sigui molt major el numero d’estudiants que terminen per accedir a una formació equiparable a la FP espanyola que els que cursen formació superior i això suposa un handicap quan l’objectiu es el creixement basat en la innovació,  que només es pot dur a terme pels enginyers.”

Ara resulta que formem aquí millor que a ningú i que som la salvació del país locomotor d’Europa amb mes tradició tecnològica (feu ús de qualsevol navegador d’Internet buscant qualsevol mena de “tecnologia” a Europa per adonar-vos). Semblen desproporcionades les afirmacions! Però si que es cert que tenen un contingut que ens pot fer reflexionar en quan a “la vitalitat” de la nostre industria.

A banda de tot això, la tan aclamada i utilitzada paraula INNOVACIÓ pot ser està de moda des de fa ja molts anys i, ja fa somriure quan es posada en boques de les nostres entitats politiques, sindicals, empresarials, financeres i corporatives en general.

“Des de els col·legis professionals, contemplem amb enorme preocupació tant les elevades taxes de subocupació dels nostres enginyers i la seva escassa remuneració, com la creixent i lògica pèrdua d’interès per les enginyeries que implica un descens de vocacions per aquestes especialitats.”

L’article també explica, sense apuntar solucions però, els motius d’aquest desgavell.

Des de Catalunya, ja fa dos anys que el programa Enginycat (dirigit pel Lluís Jofre) treballa perquè els joves catalans s'interessin per les carreres d'enginyeria. (Llegiu també l’article  http://www.tecnonews.info/Home/_pE0Aj1BfZN7VtoFZxcYP-HiSVkjAc0lDPHK3pgSMyf4 ).

El Lluís Jofre esmenta "que la investigació i la tecnologia seran elements clau per ajudar a la superació de la crisi ..//.. La previsió per als propers anys és que al nostre país, i en tot Europa sencera, faran falta més enginyers i enginyeres. Només a Catalunya s'estima que l'any 2020 necessitarem 15.000 professionals de l'enginyeria més que en l'actualitat. La nostra tasca és incentivar aquests estudis per generar els professionals necessaris."

I apunta “que gràcies a l'esforç comú de molts agents privats i públics de l'entorn de l'enginyeria i la ciència, s'ha iniciat un canvi de tendència a l'alça després de gairebé una dècada de caiguda sostinguda en les matriculacions.”

I conclou dient que "en definitiva, Enginycat s'ha erigit en un element per ajudar el nostre país a superar la crisi."

Veiem dos estils diversos (a vegades antagònics) de presentar la realitat i això marca també un altre fet diferencial però aquest cop, molt significatiu donat la transcendència del assumpte.

De tota manera, no sembla que quadri massa que l'atur a les enginyeries hagi passat d'un 5% a més d'un 10% durant aquesta època de crisi que es viu de forma tan dramàtica i aferrissada el nostre país.

En un país amb la suficient autoestima, i al igual que a les empreses, no li surt a compte formar personal perquè quan rendeixen a bon nivell, vulguin  marxar, fins i tot, a la competència (recordem que Alemanya exporta tecnologia i no turisme ni productes hortofrutícules).

Des de la política està clar que es te que prioritzar. “No hi ha per tot, ni tampoc per a tothom”. Si la ciència i la tecnologia son motors per la recuperació generant ocupació, caldrà “afavorir” aquests sectors en front dels deficitaris en creació de llocs de treball.

Recordo el cas que ens va passar al 1993 (quan Solchaga deia allò de que Espanya era el millor lloc per fer-se milionari). Per obtenir un crèdit del CDTI varem dedicar tot l’any 1992 i part del 93 per un projecte de R+D vital per internacionalitzar l’empresa. Ens van concedir prop de 324.000 euros amb un finançament al 0% a tornar en 5 anys amb 2 o 3 de carència. Però... un altre crisis, aquest cop la de desprès de les Olimpíades del 92 a Barcelona, ens van retirar l’ajut per “afavorir” les empreses que després de rebre els diners, tancaven definitivament.

Es tan important gestionar be els recursos que la proximitat es fa fonamental! Es a dir, conèixer “in situ” la realitat dels matisos.

Que el col·legi d’enginyers sigui Català (encara que el de Madrid li interposi una demanda) i que la gestió en totes les facetes sigui feta des de la Generalitat, pot canviar la sostenibilitat econòmica del sistema. Catalunya podria esdevenir un motor si per fi s’han adonen! I no hi ha millor moment que quan “la pintan bastos”.

En definitiva, calen idees com la de Enginycat i les universitats i els ajuntaments es tenen que sentir i ocupar el seu lloc més adient.

Pels nostres errors, ens cal patir i esforçar-nos, però ja no val que sigui en qualsevol direcció. Aquest es el repte, no equivocar-se més!

Cotxe elèctric: models de recarrega

El 2010 ha estat un gran any en el mon de la innovació automobilística amb la introducció del cotxe elèctric.

Les companyies automobilístiques s’han posat les piles, i mai millor dit, amb el tema dels Vehicles Elèctrics i totes estan treballant en aquest futur esdeveniment. Exemples clars son el Nissan Leaf, l’esportiu de Tesla que s’ha associat amb Toyota per crear el RAV4, el  Chevy Volt, el Honda Fit EV i els seus híbrids endollables; i; a Europa, el Smart, Mini i Golf elèctrics.

Hi ha un obstacle que ens obligarà a estar atents a l’evolució de les bateries i de la seva autonomia i recarrega. Serà interessant veure com evoluciona la infraestructura pels vehicles elèctrics perquè tinguin un ús pràctic i siguin competitius en termes econòmics i d’operació.

El mètode de “recarrega lenta” (6 a 8 hores), i el “ràpid” (20 a 30 minuts) son ja coneguts. Ambdós mètodes connecten directament el vehicle a un punt de recarrega. El Nissan Leaf, com vehicle urbà de mig recorregut, ha apostat per aquests sistemes.

Pels trajectes de llarg recorregut sense interrupció, el mètode alternatiu es el del “Canvi de Bateries” mitjançant una infraestructura que permeti l’accés i l’ús de l’energia de forma casi immediata substituint la bateria descarregada per una de recarregada en menys d’un minut. Aquest mètode de substitució suposa que l’amo del vehicle no és propietari de les bateries i que hi haurà empreses, o les actuals benzineres reconvertides (“Electrolineres”), que explotin aquest nou negoci. La primera aplicació va ser desenvolupat per l’empresa “Better Place” per l’operador de taxis més gran a Tòquio. Les dades obtingudes durant 2010, mostren que cada vehicle va passar per l’estació de substitució 2.122 vegades (6 cops per dia en un servei de 24hores/365dies) i que el temps mitjà de canvi fou de 59,1 segons.

Aquest nou paradigma energètic pot ser un dels grans impulsors de l’enginyeria multidisciplinar i de la creació de noves empreses, i caldrà:

Definir un cable, connector i endoll de forma apropiada i universal per economitzar despeses innecessàries. Una altre opció, si més no, és la de la coexistència d’adaptadors.

Afegir un comptador extra per controlar i tarifar el consum de la recàrrega. Les enginyeries desenvoluparan sistemes eficaços de gestió i de control, i els constructors d’edificació estaran preparats per fer noves instal·lacions a cada plaça d’aparcament. Políticament, lleis con ara la de propietat horitzontal s’hauran de corregir.

Per generar Zero Emissions s’hauran d’aprofitar les energies alternatives com l’eòlica, sub-utilitzada per la nit, i la fotovoltaica durant el dia.

La recàrrega lenta requereix de 3,7KW a 220 Volts (que ve a ser com endollar 2 estufes elèctriques)

Per la ràpida, de 27KW a 50KW a un voltatge de 380, i és la infraestructura més complexa, solament a l’abast de les electrolineres o empreses similars.

Voldria cloure amb una reflexió: és fonamental que la recarrega es realitzi durant la nit (tarifa vall). En cas contrari, pot esdevenir un greu problema atès que les infraestructures elèctriques ja estan recarregades durant el dia (hores punta).

  

Entrevista per a la revista “La Prensa”

Per què ha entrat en política?

Per què l’Anna m’ha fet veure que es la política l’únic instrument del que ens hem dotat per fer del mon un lloc millor.

Com a expert, com imagina un Castelldefels sostenible?

Fent que la ciutat de Castelldefels sigui un referent a nivell Europeu en el respecte al medi ambient, en l’eficiència energètica i en la mobilitat sostenible basant-se en l’estalvi i el compromís de tots els seus ciutadans mitjançant la seva administració.

Es poden aplicar mesures sostenibles ”de manera immediata”?

Algunes de fonamentals relacionades amb l’estalvi i la conscienciació ciutadana, ja deurien d’haver-se implementat. Moltes, a curt termini, les tindrem que posar en marxa tan aviat el canvi de l’Alcaldia estigui fet i les puguem estudiar amb urgència. Aquestes mesures i d’altres a més llarg termini, sense cap mena de dubtes, ens ajudaran a millorar dràsticament el poble amb molts aspectes que ens fan falta i que son urgents per fer un Castelldefels més habitacle i compromès amb el futur dels nostres fills. Com disposem dels vehicles adients per fer-ho i com som coneixedors de que part d’aquesta sostenibilitat es fonamenta en generar feina, posarem mà a l’obra immediatament!

Què aporta CiU a Castelldefels?

Eficiència i eficàcia, honestedat i transparència, bona gestió municipalista amb millors resultats i, en definitiva, molt de seny i millor tarannà, en el benentès de que tothom estigui orgullós del seu govern.

Tot el equip de l’Anna volem sentir-nos també orgullosos de la nostre ciutat i per això cal no escatimar esforços ni mals de caps. Som conscients de que estem aquí per donar servei els nostres conciutadans.